En l'anterior publicació es diferenciaven les tendinosis de les tendinitis essent les primeres processos degeneratius (crònics), mentre que les segones s'acompanyen d'una resposta inflamatòria. Aquest aspecte és important refrescar-lo, ja que s'ha de tenir en compte que les lesions que afecten al tendó solen ser de caràcter crònic, per sobrecàrrega i/o per degeneració, però que poden produir complicacions agudes. La localització d'aquestes és essencialment al voltant del genoll i al tendó d'Aquil·les, tot i que també es produeixen amb certa incidència  a la pelvis i al peu.

 

Les patologies tendinoses poden ser de 4 tipus segons la regió anatòmica afectada:

• Inserció tendinosa o zona tenoperiòstica: ens trobem amb tendinopaties d'inserció o entesitis i arrencaments.
• Cos tendinós: poden ser des de inflamació del tendó fins a la ruptura parcial o total, passant per les degeneracions focals.
• Unió musculotendinosa
• Paratendó: és la membrana que rodeja el tendó i que pot crear paratendonitis o tenosinovitis.

 

L'origen de les tendinopaties es relaciona amb el tipus de força que actua sobre el tendó. Les lesions es produeixen per forces de compressió, de fricció, de tracció o per estímuls lleus aplicats de forma repetitiva; degut a aquesta gran varietat de possibilitats, les lesions tant poden tenir causes intrínseques com extrínseques.

 

Els factors intrínsecs són inherents al propi individu, podent trobar-se en l'estructura del tendó o no.

• Isquèmia: quan el tendó està comprimit o sotmès a una càrrega màxima.
• Alteracions biomecàniques: laxitut lligamentosa, dismetries en les extremitats inferiors...
• Component actiu: desequilibris musculars, tipus de treball o entrenament...
• Sexe: en aquest cas el femení és el sexe més procliu a patir tendinopaties.
• Sobrepès

 

Els factors extrínsecs, com ja es va dir, no depenen tant de l'individu si no de causes externes; entre elles destaquem la planificació indeguda dels entrenaments o una incorrecta atenció als criteris de progressió. Així com la superfície d'entrenament, que també hi juga un paper considerable degut a la capacitat d'absorció de l'impacte. Altres aspectes a tenir en compte són els mètodes d'entrenament, el dèficit d'adaptació a l'especificitat de l'entrenament, l'augment excessiu del temps de treball, canvis sistemàtics de superfície i la disminució de períodes de descans.

 

Tant els factors intrínsecs com els extrínsecs, són condicionants que influeixen en la possibilitat de lesionar un tendó. La identificació i la posterior eliminació dels mateixos és fonamental pel tractament de les tendinopaties i per evitar una nova lesió. És aconsellable fer un estudi dels antecedents i condicionants de l'esportista i dels factors externs modificables per tal de disminuir les influències sobre el jugador.

 

Un tendó esdevé patològic quan no pot suportar la seqüència de càrregues a que se'l sotmet. Un dels objectius principals és entrenar-lo per que s'adapti a aquest ritme de treball o disminuir-ne l'ús. Per tal de poder-ho assolir, és de vital importància realitzar una bona exploració i la identificació dels factors de risc fonamentals sobre els que haurem d'incidir terapèutica i preventivament.

 

Així doncs, per tal de diagnosticar les tendinopaties s'haurà de fer una exploració física profunda i detallada, combinada amb proves complementàries (ecografia, ressonància magnètica). L'exploració física mostrarà una àrea del tendó més sensible i amb dolor durant l'activitat de càrrega i també, en la majoria dels casos, pèrdua de volum i força muscular. Durant la pràctica esportiva hi haurà limitació funcional; aquesta és deguda a una rigidesa articular que es produeix quan el cos es defensa del dolor o de la poca massa muscular protectora. A més de l'exploració física es realitzen proves complementàries que donaran una visió de les estructures articulars. En aquests casos les més recurrents són l'ecografia i la ressonància magnètica. La primera és la més utilitzada per la seva fiabilitat i per la facilitat en realitzar-la, i ens aporta una bona imatge de les fibres de col·lagen. És una exploració dinàmica que ens dóna informació sobre la funcionalitat del tendó. En canvi, la ressonància magnètica és menys utilitzada tot i que aporta dades sobre d'altres estructures periarticulars (aquelles que envolten l'articulació).

 

Pel que fa al tractament rehabilitador, aquest dependrà dels nostres objectius de treball. Les mesures més utilitzades per combatre el dolor són la crioteràpia (gel) i l'aplicació de calor. L'escalfor pot ser aplicada de dues maneres: superficial (hot packs, infrarojos, parafina...) i profunda (ultrasó i diatèrmia). La teràpia manual, ja sigui massatge de descàrrega o mobilització de parts toves, és una eina essencial per tal de disminuir l'excés de treball que pateix el tendó. Actualment, el treball excèntric és una de les poques tècniques que gaudeix d'evidència científica que en justifiqui l'ús. Aquesta manera de treballar provoca un augment actiu de la longitud de la unió musculotendinosa. L'electroteràpia, l'aplicació de corrents elèctriques en la zona afectada, també s'utilitza amb freqüència.

 

Són molts els condicionants que poden predisposar a patir una patologia tendinosa. El més important és poder reconèixer quins són els que més ens afecten individualment per tal d'intentar prendre mesures per reduir les possibilitats de patir una lesió d'aquest tipus.

 

 

Eduard Sogues Mas és fisioterapeuta graduat i és el cap del servei de fisioteràpia del centre de rehabilitació SPAL. És membre també de l'equip de fisioterapeutes del programa de salut d'Special Olympics Espanya i a més és el fisioterapeuta del primer equip del CE Premià de Mar des de fa dues temporades. El club milita al grup 2 de la Segona Catalana. La meva passió pel futbol ha fet que m'encaminés per aquí. Col·laborador, ara, de www.golcat.com