Llegiu aquestes línies el mes de juny, amb la temporada acabada i la majoria d’anàlisis fetes i digerides. Però són escrites ja fa un parell de mesos. El salt temporal confirma que el text parla, en tot moment, d’una decisió plenament meditada. He decidit deixar de col•laborar en aquest web després de dos anys sent-ne partícip, com a responsable de les informacions de Tercera Divisió del portal.

Tot va començar al port del Masnou. Juny del 2012. Les perspectives de futur eren molt atractives, i tant el Gonzalo de Melo com l’Adolfo Merino ens traslladaven, al Sergi Vargas i a mi, grans dosis d’il•lusió. Els dius que t’ho penses (ets molt de pensar-te les coses, a vegades massa) i acabes acceptant. Dos anys després els torno a agrair, al Gonzalo, a l’Adolfo, i també al meu bon amic Àxel Aguilar, la confiança que van tenir i han tingut en mi.

“No volem, per res, que tanquis tercera.cat, tu ja et manegaràs com compaginar les dues coses”. “Nosaltres en cap cas t’influirem en què has de publicar o com enfocar-ho”. Van ser dues de les afirmacions que encara recordo d’aquell “dia zero”, i que s’han complert, al peu de la lletra, des de llavors; crec que cal remarcar-ho.

Ha estat una relació intensa, de diverses fases, però de la qual m’enduc molt bones sensacions, prou orgullós de la feina feta. I hi deixo molt bons records: totes les entrevistes fetes, els partits seguits minut a minut, la possibilitat de poder innovar (en la mesura de les meves limitacions) amb “Les 10 vides” o poder treballar, d’inici, en reunions preliminars, amb l’Àxel, i al final, amb el Carles Garcia, que ha seguit tota la temporada al peu del canó.

Però tot són etapes, i més en una relació intensa i, perquè no dir-ho, desgastant, sense que s’hi busquin connotacions d’un o altre signe. Aquest segon curs he acabat veient que un no ho pot controlar tot, que cal ser conscient de què pots assumir i com ho pots fer. Es despertava en mi, a més, una voluntat de “tornar a casa”, de deixar l’habitació que tinc llogada a GolCat per tornar al meu pis “de solter”, a tercera.cat. Fer allò que m’apassiona evitant perdre, per rutinària, per obligació, per decret, el motor que l’alimenta: les ganes d’escriure, de pensar seccions, reportatges, enfocaments, de recollir i analitzar dades.

Fa un mes i mig, a Teià, vaig exposar al Gonzalo i a l’Adolfo la meva decisió. No hi va haver males paraules, retrets o preguntes incòmodes. I els agraeixo un cop més la confiança. Al Gonzalo, a qui he tractat més, sempre li he valorat molt el fet que, amb mi, sempre ha anat de cara, estiguéssim o no d’acord en assumptes ben diversos, de formes, d’estils o de tractaments. 

La roba bruta es renta a casa, diuen, i en la gestió diària d’aquesta col•laboració ja hem pogut debatre, àmpliament i portes endins, els diferents punts de vista que, lògicament (i per sort) tots tenim. Tot és millorable, i a vegades val més arremangar-se i sumar que donar consells mirant per sobre l’espatlla. I jo no sóc ningú per donar consells (diuen que mai n’has de donar si no te’n demanen). Fa molt poc que em dedico al món del periodisme esportiu local, ho tinc ben present i sempre parlo tenint clar que hi ha moltes persones que fa anys que hi són i als quals s’ha de respectar (entenc que és un concepte bàsic). Només espero poder seguir fent allò que més m’agrada, donar difusió al futbol que ens apassiona a molts. A vegades parlo de sumar o d’aportar com a verbs clau per fer forta la difusió del futbol català. Som pocs i hauríem d’estar ben avinguts, cadascú amb les seves fílies i fòbies, amb les seves virtuts i defectes de fàbrica, però tenint clar que només fent una mena de front comú, asèptic i sense necessitat d’ensabonar-nos  contínuament, el vertader protagonista d’allò que fem, el futbol i els futbolistes, el futbol DELS futbolistes, en sortirà beneficiat. No vol ser un consell, simplement poso per escrit un pensament. Potser tot és qüestió de tornar als conceptes bàsics: el periodista no és el protagonista i altres frases tòpiques que potser no vénen al cas.

Del Masnou a Teià. Del Maresme al Maresme. Poca vinculació havia tingut amb la comarca fins que hi he tancat un cicle i hi he conegut un amic molt valuós. Deixo GolCat, baixo del tren dos anys després d’arrencar, amb el vehicle en marxa. Diu un bon amic meu que quan un marxa d’un lloc, i ho fa cordialment, ha de fer dues coses: donar la mà i dir adéu i gràcies. Sort i encerts per al futur, ens seguirem de prop, GolCat; i moltes gràcies per haver-m’hi deixat estar un parell d’anys molt intensos.