Hi ha moments que cal esperar. Les obres, un cop acabades, es fan per a que alguna cosa millori // LOPERA DIGITAL

1 de setembre de 2013. 00:01. Hora peninsular. Estirat sol al llit de casa meva intentant agafar el son. No és un moment qualsevol. Fa oficialment un minut que sóc un dels molts aturats futbolísticament parlant que té el país. Una remugó a l'estomac i una sensació de saber de ben segur que fins Nadal és poc probable que torni a competir amb un equip.

Fa dies que m'anava mentalitzant. Però és llavors quan enmig del silenci del moment m'adono que ja no hi ha més opció. Començo a donar-hi voltes i voltes però realment encara ignoro la magnitud de la nova situació. Caic adormit.

Un cop et despertes et submergeixes en un procés en que et converteixes en un veritable contestador automàtic. Si, un contestador d'un mòbil apagat amb una única resposta possible: "He quedat sense equip...". La continuació de la resposta dependrà del grau de confiança o les ganes que tens en aquell moment de donar explicacions a l’interlocutor.

Doncs sí, de veritat m'he plantejat tatuar-me la resposta o penjar-me un cartell per evitar la pregunta prohibida. I no és que em faci cosa parlar d'aquesta nova situació, al contrari, estic eternament agraït a tota aquesta multitud que s'interessa pel meu present. Però mai m’hagués imaginat de quanta gent li importa la meva vida futbolística. Moltes gràcies, de tot cor.

Llavors, un cop passen els dies, les setmanes, prens consciència del moment en que et trobes. Per la meva part tinc la sort de poder seguir entrenant dins d’un equip professional i aquest agreujant es pot ocultar lleugerament. Però convisc amb els moments de decaiguda, moments en que et mengen els pensament més negatius.

Ho veus tot fosc, t’adones que des dels 5 anys has tingut ocupat tots els caps de setmana amb una muntanya russa d’emocions. De vegades bones i d’altres dolentes, però emocions. El que passa ara és indiferència. Obres el Twitter, tots els equips, companys que segueixes no estan callats. Segueixen piulant i es segueix respirant aire de futbol. Arribes el dilluns a la universitat, i tots els amics comenten el partit, les jugades, les anècdotes. Els hi veus la cara de felicitat.

Molts cops hem comentat que la vida més que el moment, és com el disfrutem recordant-lo i explicant-lo. Doncs aquesta és una de les coses que ara mateix no puc fer. Però si hi ha un moment que realment em fa caure en un estat de depressió, és cada dilluns a l’hora de #FutbolCat. Ja no és el simple fet de veure el resum dels partits, sinó les jugades dels amics que he anat cultivant pel territori. M’encanta veure com els hi ha anat, riure una mica d’alguna jugada i alegrar-me per sobre de tot de que ells sí, ells segueixen gaudint cada cap de setmana del caliu i l’emoció d’un partit de futbol. Per tant m’envaeix aquest doble sentiment de felicitat i tristesa alhora, que no em deixa indiferent.

Bé, però no escric tot això per vendre la meva història en fascicles. Sinó que m'agradaria transmetre l'experiència d'aquesta situació.

Normalment quan es fan obres en algun lloc és perquè un cop acabades, millori. Doncs no tinc cap mena de dubte que aquest període de reflexió servirà per anar a millor. Ha de sortir el costat més positiu de la persona. Mirar-se el melic, aprendre dels errors, analitzar el per què de les coses i el que s’ha fet malament. El progrés té poc a veure amb la velocitat, però molt amb la direcció. Per tant, a vegades cal un petit canvi per redreçar aquest nou camí.

Autocrítica. Sempre és bona. Només a partir d'aquí creixeràs com a jugador i com a persona i tornaràs als “verds” amb una nova versió. Renovada, millorada i carregada d'energia de nou. El destí del camí serà el mateix, però el trajecte per arribar-hi haurà canviat cap a millor i així mateix facilitarà aquest caminar.

Amb tot això amics “futboleros” us vull donar la meva humil opinió d'una vivència més que ens podem i us podeu trobar. Diuen que la vida és la suma d'experiències, tant bones com dolentes i sempre hem d’intentar agafar el millor de cadascuna. Doncs no dubto que aquest temps m’haurà ensenyat molt i serà el meu punt d’inflexió per arribar allà on vull arribar.

Aviat podré estirar-me al llit després d’un partit, sospirar i adormir-me pensant en el bonic que és el futbol.

@marcserramitja